Pòdcast
10 mesos
Joan Bodon pren partit decididament per la pau i l’entesa entre les nacions
Entrevista
8 mesos
0
0
Artur Quintana i Font és, al costat de Jaume Figueras i Joan Lluís Lluís, un dels traductors de l'escriptor del "cicle agònic" occità Joan Bodon al català. El lingüista s'especialitza en l'alemany, l'aragonés i l'occità. És Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del Consell Assessor de l’Aragonès, Quintana ha arribat a traduir el Llibre de Catòia a l'alemany. L'any 2023 fa 50 anys que aquest llibre es va publicar.
Sapigueu que vam parlar de Joan Bodon a l'episodi 2, amb el traductor de La grava sul camin.
Joan Bodon pren partit decididament per la patz e l’entenduda entre las nacions
Català
Abans de res, voldriem preguntar-vos quan i com vau descobrir Bodon? Quin tret de la seva obra us va cridar l'atenció?
Els meus pares, de l'orfeò, em van fer conèixer les lletres occitanes: els trobadors, Mistral, i també la cançó popular, però no en sabien res de la literatura occitana contemporània. Cal recordar que el seu món cultural català, i de retruc occità, havia estat menyspreuat per la dictadura franquista a comptar de 1939. El 1055, quan jo tenia 19 anys, la persecució continuava, i tot i això vaig haver contactes a Barcelona amb Robèrt Lafont i els seus alumnes, entre els quals Ives Roqueta, i a través d'ells vaig anar introduïnt-me dins la literatura occitana d'aquells anys. Al 1966, vaig comprar a Alemanya El llibre de Catòia, que esdevingué el meu llibre de lectura quasibíblica. I mai més no l'he deixat.
Perquè vau decidir de traduir El llibre de Catòia?
Malgrat allò que dic dins l'introducció a la versió catalana del Llibre de Catòia, crec que el que em va captivar d'aquesta obra va ser veure, dins del tràgic procés de destrucció dels enfarinats –"en transparència"–, el tràgic procès de forta i persistent persecució de la llengua occitana i, de retruc, de la catalana i de la cultura de la que les dues llengües fan conjunt.
Pels lectors de llengues i cultures perseguides, Bodon resulta esplèndid per fer-los prendre consciència clara del genocidi al qual ens trobem sotmesos. I als que no n'hi son els mostra que també son part de l'Internacional de l'explotació i la misèria.
Quin interès pot tenir Bodon pels lectors catalans i d'arreu?
Entenc que pels lectors de llengües i cultures perseguides, siguin catalans o curds, sorabs, aragonesos, o tants d'altres resulta esplèndid per fer-los prendre consciència clara del genocidi al qual ens trobem sotmesos. I als que no n'hi son els mostra que també son part de l'Internacional de l'explotació i la misèria. Joan Bodon pren partit decididament per la pau i l'entesa entre les nacions «Matar botxas, matar botxes. Però els botxes no son animals. Les seves mares ploraven com les nostres quan venien males notícies del front», així ho escriu a La grèva sul camin (La grava del camí).
En Bodon fa un retrat de la societat catalana d'era temps. És gaire diferent de la societat actual?
Bodon decriu la societat on li va tocar viure, tant la paisana, en major part, com també la ciutadana, i la urbanita. De la primera n'és molt conscient que es troba sotmesa a transformacions profundes, que la portaran gairebé a la desaparició. Però això no es manifesta dins la descripció que en fa, ni hi fica nostalgia ni rencor.
Creieu que Bodon vol fer un retrat de la societat occitana o vol denunciar alguna cosa més enllà?
Bodon treballa sobre alló que viu i ha viscut: la societat occitana, que és un mirall on es troba reflectida la situació de les nombroses nacions sotmeses, com –ho torni a dir– la de l'explotació i la misèria.
Estudieu l'aragonés i l'occità des dels anys 1970; per tant, heu vist directament l'evolució sociolingüística dels darrers cinquanta anys. Com nosaltres ho veiem semblaria que hem perdut l'ús social de la llengua però hem guanyat en identitat. Quin és el vostre punt de vista?
És exactament així, una paradoxa. La llengua recula i mentrestant aumenta el nostre sentiment d'identitat. Som forces els que hem deixat de ser ovelles que caminen lentament cap a l'escorxador.
Quin futur li veieu a la llengua occitana?
A curt termini cal crear espais on l'Occità sigui omnipresent i en plena llibertat, sense coerció de part del castellà, francès o italià, els marges dels quals parlen tant els politòlegs i sociolingüístes. I insistir sense defallir, que tot això fa fruits.
Fàcil d'aconsellar, però de mal fer. –Prou que ho sé!
Occità
Abans tot, vos voldriam demandar quora e cossí descobriguèretz Bodon? Quin caire de son òbra atirèt vòstra atencion?
Mos parents, orfeonistas, me faguèron conèisser las letras occitanas: los trobadors, Mistral e mai la cançon populara, mas non sabián pas res de la literatura occitana contemporanèa. Cal ramentar que lor mond cultural catalan, e de rebucada occitan, èra estat avalit per la dictatura franquista a partir de 1939. En 1955, quand aviái 19 ans, la persecucion contunhava, e pasmens aguèri de contactes a Barcelona amb Robèrt Lafont e d’escolans sieus, entre los quals Ives Roqueta, e a travèrs d’eles anèri intrant dins la literatura occitana d’aquelas annadas. En 1966, crompèri en Alemanha Lo libre de Catòia que devenguèt mon libre de quasi biblica lectura. E jamai non l’ai laissat.
Perqué decidiguèretz de traduire Lo libre de Catòia?
Malgrat çò que disi dins l’introduccion a la version catalana del Libre de Catòia, cresi que çò que me captivèt d’aquesta obra foguèt de veire, dins lo tragic procès de destruccion dels enfarinats — “en transparéncia”—, lo tragic procès de fòrta e persistenta persecucion de la lenga occitana e, de rebucada, de la catalana e de la cultura que las doas lengas forman ensems.
Pels legeires de lengas e culturas secutadas, Bodon servís esplendidament per lor far prene una consciéncia clara del genocidi al qual nos trobam someses. E als que non ne son pas lor mòstra que tanben fan partida de l’internacionala de l’esplecha e de la misèria.
Quin interès pòt aver Bodon pels legeires catalans e d’endacòm mai?
Entendi que pels legeires de lengas e culturas secutadas, que sián catalans o curds, sorabs, aragoneses, o tant d’autres, servís esplendidament per lor far prene una consciéncia clara del genocidi al qual nos trobam someses. E als que non ne son pas lor mòstra que tanben fan partida de l’internacionala de l’esplecha e de la misèria. Joan Bodon pren partit decididament per la patz e l’entenduda entre las nacions: «‘Tuar de Bòchas!... Tuar de Bòchas! ...’ Mas son pas de bèstias, los Bòchas. Las mamàs lors se ploravan com las nòstras quand de novèlas negras venián del front», çò escriu dins La grava sul camin.
Bodon fa un retrach de la societat occitana d’un còp èra. Es gaire diferenta de la societat actuala?
Bodon descriu la societat ont li toquèt de viure, tant la de la païsanariá, majoritària, coma tanben la ciutadina. De la primièra es plan conscient que es tròba somesa a de transformacions prigondas, que la menaràn gaireben a la desaparicion. Pr’aquò se manifèsta pas dins la descripcion que ne fa ni nostalgia ni racacòr.
Cresètz que Bodon vòl far un retrach de la societat occitana o vòl denonciar quicòm mai?
Bodon trabalha sus çò que viu e a viscut: la societat occitana, qu’es un miralh ont se tròba rebatuda la situacion de las nombrosas nacions somesas, coma —o torni dire— la de l’esplecha e de la misèria.
Estudiatz l’aragonés e l’occitan dempuèi los ans 1970; per tant, avètz vist dirèctament l’evolucion sociolingüistica de las darrièras cinquanta annadas. A nòstre vejaire semblariá qu’avèm perdut l’usatge social de la lenga mas qu’avèm ganhat d’identitat. Quin es vòstre vejaire?
Es exactament aital, un paradòxe: la lenga recuola e dementre aumenta nòstre sentiment d’identitat. Sèm fòrça los qu’avèm quitat d’èsser de fedas que caminan doçament cap al masèl.
Quin avenir vesètz per la lenga occitana?
A cort tèrme, cal crear d’espacis ont l’occitan siá omnipresent e en plena libertat, sens cap de coercion de part del castelhan, del francés o de l’italian, los ròdols que ne tant parlan los politològs e los sociolingüistas. E i persistir sens defalhir, que tot aquò fa fruch.
De bon conselhar, mas non de tan bon far –qu’o sabi pro!
