La Soca de Nadal, el cosí occità del Tió que encara crema

A Catalunya el fem cagar a cops de bastó; els occitans el posen a cremar enmig de la plaça. El tió català i la soca de Nadal occitana són dues branques del mateix arbre i expliquen molt bé com una tradició pot agafar camins diferents.
Un tronc, incomptables noms
Si haguéssiu fet un tomb per Occitània la nit de Nadal poc més d’un segle enrere, a gairebé cada casa hi hauríeu trobat el mateix: una soca enorme cremant a poc a poc a la llar de foc. El difícil hauria estat saber com anomenar-la, perquè cada contrada li posa un nom. A Provença és el calendau o el cachafuòc; al Llenguadoc també li’n diuen cachafuòc o soc de Nadal; al Llemosí, la còssa, la sucha o el tison de Nadau; i a la Val d’Aran, la soca de Nadau. A Gascunya, a més, la nit de Nadal s’encenen les halhas de Nadau, fogueres i torxes filles d’aquesta tradició.
A casa nostra el catàleg de noms que té el tió no és pas més curt: soca a les terres de Lleida, tronc al Pirineu, tronca a la Franja, xoca en alguns indrets… A l’Aragó en diuen toza o tizón de Nadal, i a Mallorca hi havia el nadaler.
Fixeu-vos en la paraula tió: ve del llatí titio, que volia dir simplement «tros de tronc per cremar». Abans de ser un personatge amb barretina, el tió era, literalment, llenya.
I cachafuòc? L’etimologia el relaciona amb el verb cachar, «aixafar»: el tronc gros que es posa damunt les brases i, per dir-ho així, «aixafa» el foc. I és que el foc de Nadal ha de ser sempre de brasa.
Foc nou per a un any nou
Per entendre la soca cal mirar el calendari. Nadal cau tocant el solstici d’hivern, la nit més llarga de l’any. Després d’una tardor en què el dia és cada cop més curt i sembla que el sol es mori, per Nadal el sol torna a néixer. Arreu d’Europa aquest canvi de cicle s’ha celebrat amb foc, i el nostre tronc n’és un dels hereus més tossuts.
A l’Aran ho tenien molt ben pensat. Tal com ho explicava Jèp de Montoya a Jornalet, abans del solstici es netejava a fons la llar de foc, i sobre aquell fogar net s’encenia la soca per marcar el pas d’un cicle a l’altre. El solstici era el cap d’any «lunar», i la soca s’havia de mantenir encesa fins al cap d’any «solar». És a dir: una setmana llarga de foc sense parar.
Sembla impossible? No tant. Montoya hi afegia un detall preciós: el foc de l’Haro, la gran foguera aranesa del solstici d’estiu, és tot flama; el de la soca de Nadau, en canvi, és sobretot brasa i caliu. Un foc lent, que escalfa més que no pas il·lumina, i que dura. Aquesta diferència entre flama i brasa, ja ho veureu, és la clau de tota la història.
Com es tria i com es crema una bona soca
No serveix qualsevol tronc. A l’Aran, la tradició manava que el pair-sénher, el cap de casa, triés una soca de roure: la part de baix d’un tronc, la que hagi estat mig enterrada, perquè conservi bé —deia la gent— l’essència de la natura. Es guardava a casa tot l’any perquè s’assequés bé, i la nit de Nadal, abans de cremar-la, s’hi feia el senyal de la creu amb una destral.
L’exbatlle de Les Emilio Medan recordava que al voltant de la soca s’invocava tota mena de bona sort, i que fins i tot les dones hi pujaven a sobre per demanar-li fertilitat. Ben poc té a veure, això, amb els torrons!
A Provença el ritual era igual de solemne. El més gran i el més petit de la casa portaven junts un tronc d’arbre fruiter, li feien fer tres voltes a la taula i, abans de posar-lo al foc, l’avi hi vessava tres vegades vi calent tot dient la fórmula que Frederic Mistral va fer immortal: «Alègre! Alègre! Mei bèus enfants, Dieu nos alègre!», que acaba demanant poder veure l’any que ve i, «si no som més, que no siguem menys». Encara avui, a les escoles occitanes, la mainada recita «Bota fuòc, cachafuòc»… mentre que a les comarques gironines hi havia qui, posant el tió al foc, exclamava «Al tió, bota foc!». Són cosins, o no?

Quan les llars de foc es van fer petites
Després va arribar el gir de guió. Durant el segle XX les cases canvien: les llars de foc grans, de foc a terra, deixen pas a xemeneies petites, estufes, calefacció… i pisos on no hi ha lloc ni per a un tronc d’aquelles dimensions. Ho resumia perfectament Medan: la tradició es va perdre quan les llars de foc es van fer més petites i ja no hi cabien troncs tan grossos.
Davant d’aquest problema, catalans i occitans van trobar solucions diferents.
Els occitans van treure la soca al carrer. Si a casa no hi cap, que cremi a la plaça, per a tothom. A Capberton, a la costa gascona, després de la missa de mitjanit encenen la Torrèla, una pila de troncs de pi d’uns tres metres pensada per cremar tota la nit fent brasa, amb vi calent i xocolata per als assistents i una llegenda local que parla de com el poble va espantar uns invasors normands amb una gran foguera. A Sant Sever, a la Shalòssa, la Halha de Nadau crema dalt del turó de Morlana, i des d’allà es veuen enceses les fogueres de tota la plana de l’Ador mentre es canta allò de «Halha de Nadau, la tripa au pau…». La festa familiar es va convertir en festa de tot el poble.
Els catalans, en canvi, es van quedar a casa. El tió va continuar sent cosa de la família, però sense foc. A poc a poc va deixar de cremar-se i es va transformar en un personatge: li van sortir cara, barretina i manta, i la quitxalla el va començar a alimentar amb pela de mandarina perquè la nit de Nadal… ja ho sabeu. Antigament, un cop havia «cagat», el tió acabava a la llar de foc, i les seves cendres s’escampaven pels camps o es desaven sota les teulades per protegir la casa dels llamps i les plagues. Tot això, sense foc a terra, es va anar esvaint.
Per què piquem el tió?
Però hi ha un gest que ha sobreviscut a tot: els cops de bastó. Per què piquem el tió? La resposta és sorprenentment pràctica. Quan un tronc gros crema a la llar, cal anar-lo remenant i picant amb l’atiador perquè hi entri aire i el foc faci bona brasa, que és el que escalfa i el que dura. Recordeu la diferència entre la flama de l’Haro i el caliu de la Soca? Doncs aquí la tenim.
És a dir, que quan la canalla canta «Caga tió, tió de Nadal…» i fa ploure bastonades sobre el tronc, està repetint, sense saber-ho, el gest de mantenir viu un foc que fa dècades que es va apagar. El ritual ha sobreviscut al seu motiu. Com aquells gestos que fem «perquè sempre s’ha fet així» i que, de fet, tenen una raó de ser molt antiga i sovint oblidada.

L’home que va tornar a encendre la soca
A l’Aran, la soca de Nadau semblava condemnada a l’oblit, com tantes altres tradicions. Fins que, l’any 2000, l’erudit aranès Jèp de Montoya —aleshores membre del govern municipal de Les i, més endavant, responsable de cultura del Conselh Generau d’Aran— va decidir recuperar-la. I no com una peça de museu: la idea, en paraules seves, era mirar les essències tradicionals però creant alguna cosa nova.
El resultat és una de les nits més màgiques del poble de Les. Cada 24 de desembre, a les 19h, la soca s’encén a la plaça de Les. L’honor d’encendre-la correspon a una parella que celebri les noces d’argent —25 anys de casats— o a uns nuvis que s’hagin casat durant l’any, una picada d’ullet a aquella vella funció de fertilitat i bona sort. Després de la missa del gall —que a l’Aran és la missa deth poth— el poble es reuneix al voltant del foc amb xocolata calenta tot cantant nadales. I, fidel a la tradició, la soca es manté encesa fins a Cap d’Any.
Germans separats en néixer
El tió i la soca són, al capdavall, com aquells germans bessons que la vida va separar en néixer. Tots dos venen del mateix tronc que cremava lentament a la llar per acompanyar el sol en la nit més llarga. Un es va fer gran dins de casa, es va posar barretina i es va especialitzar en torrons; l’altre va sortir a la plaça i es va fer festa de tot el poble.
Així que aquest Nadal, quan agafeu el bastó i comenceu a cantar, penseu-hi: esteu atiant un foc que ja no hi és. Mentrestant, a molts pobles d’Occitània aquell mateix foc encara crema.
Sabies que…?
- El tió català cremava fins a Reis. A Catalunya Nord, segons la tradició que conserva la Casa Pairal de Perpinyà, el tió cremava des de Nadal fins al 6 de gener.
- Millor si és d’arbre fruiter. A Provença, el cachafuòc havia de ser d’olivera, cirerer o un altre fruiter, per assegurar bona collita l’any següent.
- El tronc que es menja. El famós pastís en forma de tronc que es menja arreu de França per Nadal, és un descendent de pastisseria d’aquesta tradició occitana.
.jpg)