La Bèstia de Gavaldà: tres anys de terror a l’Occitània del segle XVIII

Entre el 1764 i el 1767, al país occità de Gavaldà, una criatura que ningú mai no ha sabut identificar va matar prop d’un centenar de persones. Ni els soldats del rei, ni els millors caçadors de França, ni les pregàries del bisbe no la van aturar. Al final la va abatre un pagès del país, tot i que Versalles mai no li ho va reconèixer.

Sant Estève de Ludarés, 30 de juny de 1764. La Joana Bolet té catorze anys i guarda el bestiar en un paratge solitari, no gaire lluny de Langònha. És el que fa tothom al país: els grans treballen al camp i la mainada, armada amb un bastó, s’endu el ramat a pasturar. Aquell dia, però, la Joana no tornarà a casa. La trobaran mig devorada.

El capellà escriu a l’acta de defunció que l’ha morta «la Bèstia feroç». La Bèstia. Amb article. Com si tothom ja sabés de què parla. En els registres, la Joana Bolet és la primera víctima oficial, però segurament no era la primera.

Un país oblidat

El Gavaldà és un antic comtat occità, al cor del Massís Central, que correspon al bisbat de Mende. Comprèn les comarques de l’Aubrac, el causse Mejan i el causse de Sauvatèrra, la Cevena gavaldanesa i la Marjarida. En aquelles muntanyes s’hi parla un llenguadocià de transició cap a l’alvernès que ja palatalitza: hi diuen chantar per cantar. Per això la Margarida, aquí, és la Marjarida.

En aquelles muntanyes s’hi parla un llenguadocià de transició cap a l’alvernès.

Al segle XVIII Gavaldà és un país dur: hiverns llarguíssims, pobles escampats, mals camins i boscos inacabables. Una terra pobra, oblidada per la cort fastuosa de Versalles, que escura les butxaques dels occitans per mantenir una grandesa que se’ls acaba. Falten vint-i-cinc anys per a la Revolució Francesa.

Hi ha llops. Sempre n’hi ha hagut i els gavaldanesos hi han sabut conviure. Però el que començarà aquell estiu de 1764 no s’assemblarà a res del que hagin vist mai.

Un monstre que torna a aixecar-se

Les víctimes cauen una rere l’altra. A finals d’agost i principis de setembre es registra un nombre indeterminat de morts a la selva de Mercoira, un massís forestal de la Marjarida que s’estén sobre més d’11.000 hectàrees. A l’octubre, apareix sense cap el cos d’una noia d’Apchièr. El cap no el trobaran fins vuit dies més tard.

Els supervivents descriuen un animal que sembla un llop, però molt més gran. El pit amplíssim, el coll tan gruixut com el cap, una ratlla negra al llom, el pelatge d’un gris rogenc. Salta parets més altes que un home. Si li disparen una bala, cau i es torna a aixecar. No té por de les persones: si troba resistència, s’aparta quaranta passes, s’asseu, s’espera... i tot seguit torna a atacar. Ataca de dia, i fins i tot dins dels pobles. I sobretot ataca dones i criatures.

La por com a sermó

França acaba de perdre la Guerra dels Set Anys i els diaris s’han quedat sense notícies. François Morénas, fundador i redactor en cap del Courrier d’Avignon, veu que té una història d’or. En pocs mesos, la premsa de mig Europa en publica centenars d’articles.

I l’Església hi diu la seva. El 31 de desembre de 1764, el bisbe de Mende fa llegir a totes les parròquies un sermó declarant que la Bèstia és un flagell enviat per Déu per castigar els pecats dels homes. Cita Moisès: «Armaré contra ells les dents de les bèsties ferotges».

Aquí hi ha una de les claus d’aquesta història. A Occitània, com als Països Catalans i gairebé a tot arreu, la por sempre ha servit per educar. Els espantacriatures —el Pare Llop català, el lobatièr occità, l’home del sac— hi són perquè els nens obeeixin i els grans no surtin del camí. Al folklore occità hi ha els dracs que Joan Bodon va recollir als seus Contes del Drac: una nissaga de mala sang, gent que pot convertir-se en llop en qualsevol moment i que viu barrejada entre els veïns. Mai no saps si en tens un a prop. Podria ser el teu marit. La Bèstia, real i de carn i ossos, va caure de ple dins d’aquest imaginari i el poder la va fer servir.

El menyspreu de París

París, que ja aleshores tractava Occitània amb menyspreu, hi envia l’exèrcit. El capità Duhamel i cinquanta-sis soldats de la Legió de Clermont-Prince fan batudes, fins i tot amb soldats disfressats de dona com a esquer. Res. Són forasters que no parlen la llengua del país: s’instal·len a les cases sense pagar l’allotjament ni el menjar i trepitgen les collites. El rei ofereix sis mil lliures a qui mati el monstre.

Mentrestant, la gent del país es defensa sola. El 12 de gener de 1765, a la vall del Vilaret, set criatures d’entre vuit i dotze anys guarden el bestiar juntes. La Bèstia les encercla, salta sobre el més petit i li arrenca una galta. Després clava les dents al braç d’un altre nen, en Josèp Panafieu, i se l’emporta. En Jacme Portefais, de dotze anys, convenç els altres de perseguir la Bèstia lligant les navalles a la punta dels bastons. L’atrapen i li punxen els ulls fins que la Bèstia deixa anar en Josèp i fuig.

El 14 de març, a la parròquia de Sench Auban, la Joana Jove és davant de casa amb tres fills. La Bèstia salta la paret i agafa la nena de nou anys. La mare s’hi llança a sobre. La Bèstia torna, agafa en Joan Pèire, de sis anys, i se l’emporta. La mare la persegueix i hi lluita fins que els germans grans alliberen el petit. Cinc dies després, en Joan Pèire es mor a causa de les ferides.

Mentrestant, a Versalles, el rei de França decideix enviar-hi en Jean-Charles-Marc-Antoine Vaumesle d’Enneval i el seu fill, caçadors normands que presumeixen d’haver mort més de tres mil llops. Exigeixen l’exclusiva de les caceres i fan expulsar el capità Duhamel. Tampoc no troben la Bèstia. El marquès de Morangièrs, noble del país, escriu indignat que aquells normands «només tenen d’humà la figura».

I arriba el tercer enviat, en François Antoine acompanyat dels seus guardes de les caceres reials. Porta l’arcabús de Lluís XV i està convençut que ell, tot un home de la cort del rei de França, amb aquella arma no pot fallar.

Els Chastèl, a la presó

L’11 d’agost de 1765, la Maria Joana Valet, serventa del capellà de Paulhac de Marjarida, d’uns vint anys, travessa una passarel·la quan la Bèstia se li llança a sobre. Ella li clava la llança al pit. La Bèstia cau al riu i desapareix. Antoine l’anomenarà «la Donzella del Gavaldà», comparant-la amb Joana d’Arc.

Cinc dies després l’Antoine i els seus homes organitzen una gran batuda al bosc de Mont Chauvet, a tocar de Saug. Dos guardes pregunten a tres homes del país si poden passar a cavall per un prat. Els diuen que sí. Un cavall s’enfanga i el guarda cau. Els tres homes riuen. El guarda agafa el més jove i l’amenaça amb la presó. El pare i el fill gran l’apunten amb els fusells. Són en Joan Chastèl i els seus dos fills.

Per a Antoine, aquells pagesos són «mala gent». Els fa tancar a la presó de Saug i ordena als jutges i a les autoritats municipals: «No els deixeu sortir fins quatre dies després de la nostra partença d’aquesta província!».

Retingueu el nom d’en Joan Chastèl. Tornarà.

El llop de la cort

El 20 de setembre de 1765, prop de l’abadia reial de Sant Pèire de las Chasas, Antoine abat un llop enorme: 130 lliures, és a dir uns 60 quilos. Cal tenir en compte que un llop europeu adult sol pesar entre 30 i 50 quilos.

L’1 d’octubre l’exposen dissecat a Versalles davant del rei. Antoine cobra una bona recompensa. Cas tancat.

Al novembre no hi ha cap atac. A Mende, el síndic Lafont escriu: «Ja no se sent parlar de res que tingui relació amb la Bèstia».

Però a l’hivern tornen els rumors. Atacs a prop de Saug. L’1 de gener de 1766, el subdelegat d’Alvèrnia n’està convençut: la Bèstia ha tornat. Però Lluís XV no en vol ni sentir parlar. El seu home oficialment ja l’ha morta. Des d’aquell moment, els diaris deixen d’informar dels atacs.

Fins llavors, el tema de la Bèstia de Gavaldà havia estat un afer d’estat. A partir d’ara, és un problema dels gavaldanesos.

Fins llavors, el tema de la Bèstia de Gavaldà havia estat un afer d’estat. A partir d’ara, és un problema dels gavaldanesos. Com tantes vegades a Occitània, a París només li interessa el relat oficial.

La Bèstia mata durant tot el 1766. Ara és més prudent. Només es mou a les tres muntanyes principals de la Marjarida: el Mont Mochet, el Mont Grand i el Mont Chauvet. Totes tres a tocar de Saug.

Les lletanies de Joan Chastèl

El 17 de juny de 1767, cap a les cinc de la tarda, la Bèstia degolla la Joana Bastida, una noia de la parròquia de Desja.

El 19 de juny, el jove marquès d’Apchièr organitza una batuda al Mont Mochet amb dotze homes armats. Entre ells hi ha en Joan Chastèl, un pagès que s’acosta a la seixantena, amb fama de caçador excel·lent.

A la Sònha d’Auvèrs la Bèstia passa davant seu. En Chastèl dispara. La bala l’encerta a l’espatlla. La Bèstia cau i els gossos del marquès fan la resta.

La tradició, recollida un segle després per l’abat Pourcher, ho explica d’una manera més catòlica. En Chastèl resava les lletanies de la Mare de Déu quan va veure arribar la Bèstia. La va reconèixer, però va voler acabar les pregàries. Va tancar el llibre, va plegar les ulleres, va agafar el fusell i la va matar d’un tret. Els historiadors avisen que aquests detalls no surten als documents de l’època. Però la imatge ha sobreviscut: un caçador occità, amb fe, paciència i pólvora, va poder fer el que no havien sabut fer els soldats normands ni els de la cort de Versalles.

A comptar d’aquell dia, al Gavaldà ja no hi haurà cap més atac mortal.

Un cadàver que s’esvaeix

El notari reial Marin examina l’animal al castell del marquès: «Ens ha semblat un llop, però extraordinari i molt diferent, per la seva figura i les seves proporcions, dels llops que es veuen en aquest país». Ulls de color cinabri. Una gola que s’obre 19 centímetres.

Un criat porta el cos de la Bèstia cap a París, en ple estiu, i la carronya es podreix pel camí. El comte de Buffon, que era llavors el naturalista més prestigiós de la cort, l’examina i dictamina que és un llop gran. L’enterren al jardí d’un palau parisenc que va ser enderrocat el 1825. No se’n conserva res.

La cort de Versalles no podia admetre que un pagès occità hagués mort la Bèstia que un caçador del rei ja havia donat per morta

La tradició hi va afegir un final amarg: Chastèl hauria anat a Versalles i el rei l’hauria menyspreat perquè el cadàver de la Bèstia feia molta pudor. Els documents diuen que no hi va anar. Però també diuen que de les sis mil lliures promeses en va cobrar mil cinc-centes, i que el seu fill encara les reclamava en plena Revolució. El batlle de Saug, Francés Estaniol, mort el 1858, va deixar per escrit el testimoni dels vells de la vila que asseguraven que la cort de Versalles no podia admetre que un pagès occità hagués mort la Bèstia que un caçador del rei ja havia donat per morta, i per això el rei va menysprear en Chastèl.

Què era la Bèstia?

Ningú no ho sap del cert. La majoria d’historiadors pensen que eren diversos llops avesats a la carn humana. D’altres hi han vist una hiena escapada d’una col·lecció d’animals exòtics, o un híbrid de mastí i de llop.

També hi ha hipòtesis més fosques. Un animal ensinistrat, cobert amb una cuirassa de cuir de senglar que el protegiria de les bales. I els noms que hi apareixen són els d’un fill del comte de Morangièrs... i els dels propis Chastèl. Hi ha qui hi ha vist la mà d’un assassí humà; n’hi ha que fins i tot han apuntat al marquès de Sade.

Els partidaris de la conspiració hi afegeixen una coincidència: diuen que mentre els Chastèl eren tancats a la presó de Saug, la Bèstia no va atacar. Els historiadors responen que cap document no demostra la implicació dels Chastèl, i que aquestes teories neixen sobretot de novel·les del segle XX. Però el dubte, un cop sembrat, ja no s’arrenca.

Què en queda

A Saug, la vila dels esclopers, hi ha avui el Musèu de la Bèstia de Gavaldà. En Joan Chastèl hi té monuments i és gairebé venerat. La història encara passa de pares a fills.

Tal vegada la Bèstia era un llop. Potser n’eren molts. Potser era una altra cosa. El que sabem és que, durant tres anys, una regió muntanyosa d’Occitània va viure aterrida; que el poder la va fer servir per predicar i per lluir-se, i que la va abandonar quan ja no li convenia. I que, al final, va ser un home del país qui la va alliberar.

A País Invisible i Occitània explicada a Veu-en-off vam explicar els fets des d’una altra òptica.