Un pacte amb els llops: els llops dins el folklore

El llop sempre ha estat un element molt popular i recurrent en el folklore i les històries de tradició oral.

[Transcripció] No hem d’oblidar que fa molts anys, el llop era una amenaça ben real, tant pels ramaders, les cases que tenien bestiar o per un viatger qualsevol que hagués de creuar camins boscosos un cop queia la nit. Són moltes les històries d’atacs i mort i és fàcil pensar que, poc a poc, aquestes històries es tergiversen, s’adornen i es converteixen en llegenda. Només cal veure com, als contes populars europeus és el llop qui, provist d’una astúcia diabòlica, es converteix en l’antagonista per excel·lència.

Però tots els pobles tenen les seves històries de llops. A Andorra, el malvat bisbe de la Seu d’Urgell que tenia sotmès el poble, torna convertit, en una segona vida, en un enorme llopàs després de ser vençut per la Dama Blanca, que segueix atemorint la gent fins que no aconsegueixen donar-li mort per segon cop. I s’explica una història ben similar sobre el senyor del castell de Móra d’Ebre.

Si ens fixem en la figura llobesca que més ha perdurat en l’imaginari al llarg dels anys i encara protagonitza novel·les i pel·lícules, ens trobem els temibles homes llop, figures mig home-mig llop que, provistos d’una fam diabòlica, atemoreixen a la gent.

La Licantropia com a malaltia

Ara ens pot semblar que aquestes històries només espantarien als infants però fa cents d’anys, quan la gent era més crèdula i supersticiosa, suposaven un temor ben real. Tan real que, fins i tot, ha quedat extensament documentat. Tal és el cas de Romasanta, el lobishome gallec que va ser condemnat Al segle XIX per assassinar dones i nens per robar-los tot el que posseïen, fins i tot esquarterar-los per treure’n greix, molt apreciat en aquell temps.

Quan el van enxampar, durant el seu judici, va declarar que, degut a una maledicció, a vegades ens transformava en llop i actuava com a tal, atacant a les seves víctimes. Un metge francès va mostrar interès en el seu cas i va demanar que no se’l condemnés a mort per poder-lo estudiar, doncs el creia afectat per una malaltia psiquiàtrica anomenada, precisament, licantropia, on els afectats creuen convertir-se en animals. No sabem si van poder demostrar si Romasanta era víctima d’una maledicció o d’un trastorn mental, però el que sí que ha quedat documentat és que la reina Isabel II li va commutar la pena de mort per una cadena perpetua.

Casos reals d’encortadors de llops

Hi ha altres fenòmens documentats que deixen evidència de l’estreta relació i el temor que la gent tenia als llops. Julio Caro Baroja va poder estudiar en profunditat el cas d’Ana García, La Lobera, nascuda a Astúries al segle XVII i que, després d’haver-se criat entre llops quan la seva família la va abandonar al bosc, va aprendre a controlar-los i aquests actuaven sota les seves ordres, fet que la va portar a ser acusada i jutjada per haver fet que els seus llops ataquessin el bestiar, ni més ni menys que pel tribunal de la santa inquisició, doncs tenir poder i control sobre aquestes bèsties només podia ser obra del diable.

A Catalunya al segle XVI Pere Torrent va ser condemnat a la forca quan va ser acusat d’haver mort un sabater per mitjà dels llops que havia criat des de cadells i sobre els quals tenia poder. I és que des de les terres de ponent fins a la garrotxa, aquesta figura de l’home capaç de controlar els llops sota la seva voluntat va ser tan popular com real i, com a tal, va acabar esdevenint llegenda.

Antigament, les masies patien molt pels atacs d’aquesta bèstia. Els encortadors de llops o menadors de llops eren uns homes que, fent vida mig salvatge al bosc, deien tenir poder sobre aquests animals i, un cop cada cert temps, passaven per les masies boscanes a cobrar un tribut per tal que ell s’encarregués que “els seus llops” no molestessin el bestiar de la casa. Si la família es negava a pagar, ho feien sota l’amenaça que patirien un atac mortal d’aquestes bèsties. Tan popular era aquesta figura que acabà convertint-se en llegenda, la llegenda del Pare Llop, on ens explica el procés pel que havien de passar els pastors canigonencs convertir-se en llobater, menador o encortador de llops, és a dir, en el Pare llop.

Amades recull aquest ritual explicant-nos que la nit de Sant Joan, el pastor s’havia d’acostar fins a l’Estany Negre. Allà, despullar-se i llançar-se a l’aigua al punt de mitja nit, i nedar fins l’altra riba.

Hi arribaria convertit en llop i allà l’esperaria una gran llopada, amb qui conviuria durant set anys com un més d’ells. Passat aquest temps i de nou a la mitjanit de Sant Joan, hauria de llençar-se a l’aigua al mateix punt exacte per on n’havia sortit set anys abans i, en arribar a l’altra riba, trobaria la seva roba tal i com l’hauria deixada, doncs en realitat, no hauria pas passat més que un instant al món dels humans i els llops amb qui ell hauria conviscut i fet amistat el seguirien i l’obeirien per sempre més, convertint-se així en el Pare Llop.