Què hi fan rostres a les parets de les esglésies araneses

Esteles funeràries de fa dos mil anys, noms d’arrel aquitana i déus de nom basc revelen les petjades d’un passat prerromà quasi desaparegut.

Si mai passegeu per Vilamòs fixeu-vos en la paret sud de l’església de Santa Maria. Entre les pedres hi veureu cares. Unes cares que no són romàniques, ni tan sols medievals: tenen prop de dos mil anys. Són esteles funeràries romanes que algun mestre d’obres medieval va considerar que eren bon material de construcció. I d’aquesta manera, sense voler-ho, va convertir la paret de l’església en un petit museu a l’aire lliure.

Però per entendre com van arribar fins allà aquests difunts de pedra, cal tirar enrere fins al segle I abans de la nostra era.

Un pas entre Tolosa i Hispània

Cap a mitjan segle I aC, amb Pompeu primer i Juli Cèsar després, Roma va consolidar el seu domini a banda i banda dels Pirineus. La Val d’Aran no va quedar al marge d’aquella conquesta. Per la seva posició, era un corredor natural entre la plana de la Garona, i per tant Tolosa, i la península Ibèrica. Era just el tipus de pas que als romans els agradava controlar.

Administrativament, la vall va quedar integrada dins la Civitas Convenarum, el territori dels convenes. La capital era Lugdunum Convenarum, l’actual Sant Bertran de Comenge, una ciutat romana de primer ordre que, encara avui, impressiona els turistes que en visiten les ruïnes. Vist des d’allà, la Val d’Aran és simplement la part alta de la vall de la Garona. La frontera política entre Hòs i Pont de Rei no existia, i Aran mirava cap al nord, “Garona enjós” com diuen els aranesos. Aquesta mirada és la que ha fet el país al llarg de la seva història i així, malgrat la frontera política, és un país de llengua i cultura occitanes.

Quan arriben a la Val d’Aran, els romans va fundar Vielha. No ho van fer en un lloc qualsevol: van aixecar un “castrum” molt a prop de la Pèira de Mijaran, el menhir que marca el centre de la vall i on els antics aranesos es reunien. Probablement allà ja hi havia una vila. Als Pirineus és habitual que la població principal d’una vall es digui, senzillament, «la vila vella», i és per això que els romans li van dir “Vetula”. Tanmateix, seria popular que s’hi referissin pel fortí que hi havien bastit: el “castrum” petit, el castellet, el “castrellum”. Aquest nom no s’ha perdut. Sobreviu en el terçó de Castièro, la circumscripció històrica a què pertany Vielha.

La vall que no necessita una paraula nova per “vall”

Els romans van portar el llatí, del qual allà es transformaria en occità amb el pas dels segles. Però la llengua antiga no desapareixeria del tot. El nom d’Aran no el van portar els romans. Ja hi era quan van arribar. Ve de l’arrel basca “haran”, que vol dir “vall”. Per tant, quan diem «Val d’Aran» estem dient, literalment, «la vall de la vall». És una redundància que delata que, abans que el llatí s’hi instal·lés, a la vall s’hi parlava una llengua emparentada amb el basc, la que els lingüistes anomenen aquità.

Però la mateixa llengua actual dels aranesos ens dona una pista sobre quan va aparèixer aquesta redundància. En gascó, la -ll final llatina no es conserva: es transforma en -th, com en “castèth” o “bèth”. Si la paraula llatina “vallem” hagués arribat a l’aranès per la via popular, avui els aranesos parlarien de “vath”, com ho fan la resta de gascons. Però no ho fan: diuen “val”, una forma que l’aranès ha incorporat tardanament. Això vol dir que la paraula «vall» va entrar molt tard al vocabulari dels aranesos, i que durant segles els aranesos en devien dir Aran i prou, que ja volia dir vall. Els documents medievals de la Corona d’Aragó ho confirmen: s’hi parla dels “probis hominibus de Aran”, sense cap «vall» al davant.

La deessa d’Escunhau de nom basc

La millor prova que el fons preromà va sobreviure a l’arribada de Roma és una petita ara votiva trobada a Escunhau, de només uns vint-i-quatre centímetres d’amplada. La inscripció és en llatí, però el contingut no ho és gaire: ILVRBERRIXO ANDEREXO. Hi trobem “berri”, “nou”, i “andere”, “senyora”, dos mots que qualsevol bascoparlant reconeix avui. El sentit exacte encara es discuteix. Pot ser una dedicatòria a una divinitat local aquitana anomenada Ilurbèrrix o simplement parlar de la senyora de la vila nova “hiriberriko andereño” en basc actual. En tot cas una cosa és clara: els aranesos d’època romana escrivien en llatí i continuaven pregant als seus déus de sempre, amb noms de sempre.

L’ara, a més, té una història de les que fan patir. La inscripció original va ser robada i tot el que en tenim ara és una còpia que en va fer un ciutadà de bona voluntat i que es conserva a l’església de Sant Pèir d’Escunhau.

Els difunts de Vilamòs

I tornem a Vilamòs. Quan es va aixecar o reformar l’església medieval, els constructors van aprofitar pedres antigues que tenien a mà. És un fenomen ben conegut, el dels spolia. A l’Aran, on el romànic és un dels grans tresors del país, aquest reaprofitament va ser habitual, però Vilamòs n’és l’exemple més espectacular.

Al mur sud i a les parets del campanar s’hi poden identificar diverses peces:

• L’estela de la família. En marbre blanc, mostra tres figures de mig cos que semblen un pare, una mare i un fill, amb decoració geomètrica a la part de sota.
• L’estela de l’home nu. Una figura masculina de cos sencer, nua, dins d’una petita fornícula.
• L’estela dels tres busts. Tres caps masculins molt esquemàtics, sota arquets de mig punt.

Qui eren aquestes persones? No ho sabem. Però és curiós pensar que una família aranesa que es va fer retratar per a l’eternitat ha acabat, literalment, sostenint una església cristiana. Hi ha maneres pitjors de passar a la posteritat.

Una història de resistència

Roma va portar a l’Aran camins, administració, el llatí i una manera d’entendre el territori. Però la vall no va deixar de ser ella mateixa. Va mantenir els noms, els déus i, en part, la manera de parlar. I tot plegat es va anar sedimentant en capes, com les pedres d’un mur de Vilamòs.

Potser per això la memòria popular aranesa no ha conservat la romanització com una història d’integració, sinó de resistència. Ho demostra la llegenda de Mandrònius, el gegant de Garòs que va plantar cara als romans. La història i la llegenda, com sempre, no s’acaben de posar d’acord. Però totes dues ens diuen que, a la Val d’Aran, Roma va arribar, va manar i s’hi va quedar… però no va poder acabar d’esborrar mai el que hi havia abans. “D’allà on n’hi ha hagut sempre en queda”, deia Santa Rosa.