Quan l’anglès era llengua de pagesots: breu història de l’anglonormand

A Casos de llengua, la finestra de País Invisible a les llengües del món, us proposarem aviat una entrevista a Pere Comellas. Entre moltes altres coses, ens recorda que al segle XV hi havia qui no donava ni cinc per l’anglès: mentre l’aristocràcia britànica parlava anglonormand i llatí, l’anglès era la llengua de les capes més baixes de la societat, és a dir, de gairebé tothom. N’estirem el fil.

L’occità era la llengua dels Plantagenèst

Comencem per una pregunta aparentment senzilla: quina llengua parlava Elionor d’Aquitània? La duquessa de l’Occitània occidental, reina d’Anglaterra i mare de la dinastia Plantagenèst tenia com a llengua pròpia l’occità. Elionor era néta de Guilhem IX, duc d’Aquitània i comte de Peitau, el primer trobador conegut de la història. A casa seva es parlava, es cantava i es festejava en llengua d’oc. Fins i tot quan ja era reina d’Anglaterra, la seva cort va continuar sent un aparador de la cultura trobadoresca, i el seu fill Ricard Cor de Lleó va arribar a compondre versos en occità.

A la cort anglesa, però, la llengua del poder era una altra: l’anglonormand. Per entendre la seva posició, ens cal remuntar-nos a aquells temps de la baixa edat mitjana.

La llengua d’oïl

Dante Alighieri, autor de la Divina Comèdia, va viure a cavall dels segles XIII i XIV i se li atribueix la classificació de les dues llengües romàniques més grans de l’actual Estat francès. Dante va fer servir un criteri tan simple com enginyós: com es diu «sí». Al sud es diu òc (del llatí hoc), i al nord, oïl (de hoc ille), que amb el temps ha esdevingut el oui francès. D’aquí ve la distinció entre la llengua d’oc (l’occità) i la llengua o les llengües d’oïl.

Les llengües d’oïl formen un continu que ha quedat eclipsat per una d’elles, el francià, anomenat actualment francès, que no s’ha imposat per ser més bonic ni més lògic, sinó pel fet de ser la varietat de París. Al seu costat sobreviuen com poden el picard, el való, el gal·ló de l’Alta Bretanya, el xampanyès, el lorenès, el peitoví-saintongès… i el normand.

Ara bé, són llengües o dialectes? Aquí comença la discussió, i no és només lingüística. Per a la tradició francesa, durant molt de temps han estat simples «patois», paraulota francesa per menysprear certes llengües i parles. Molts lingüistes, en canvi, prefereixen parlar d’una sola llengua d’oïl amb diverses varietats, de la qual el francès en seria una més; la que va tenir més sort i més mala llet. D’altres consideren alguns parlar d’oïl com a llengües diferenciades, amb història, literatura i trets propis. Els estats tampoc no es posen d’acord: Bèlgica reconeix el való i el picard com a llengües regionals, França els inclou a la seva llista de «llengües de França» sense gaires conseqüències pràctiques, i a les illes de Jersey i Guernsey el normand local és llengua oficial.

La llengua romànica dels vikings

El normand té un origen curiós. L’any 911, el rei de França va cedir al cap viking Rol·ló un territori a la desembocadura del Sena perquè deixés de saquejar el país. Aquells homes del nord (d’aquí que els diguin normands) es van assentar i, en poques generacions, van anar deixant de parlar l’antic nòrdic i es van anar romanitzant. Els colons escandinaus o angloescandinaus que es van instal·lar en bona part de l’actual Normandia van adoptar la llengua d’oïl que es parlava en aquella zona de l’antiga Nèustria.

Això sí, hi van deixar la seva empremta. El nòrdic va deixar al normand molt de vocabulari mariner (i d’aquí va passar al francès: vague, quille, hauban…) i una quantitat enorme de topònims. Si passegeu per Normandia, trobareu pobles acabats en -bec (del nòrdic bekkr, “rierol”), com Caudebec o Bolbec; en -fleur (de flói, “badia”), com Honfleur o Harfleur; o en -tot (de topt, “terreny, casa”), com Yvetot.

Com sona el normand? Molt pròxim al francès que estem acostumats a sentir, té un tret característic molt curiós: al nord de la isoglossa anomenada línia Joret, el normand conserva la k llatina allà on el francès va fer una ch: on París diu chat, chandelle o château, el normand diu cat, caundelle o câtel. A més, també conserva la w germànica allà on el francès la va convertir en g: warder en lloc de garder. Recordeu aquests dos trets, perquè d’aquí a una estona els trobarem en un lloc inesperat.

1066: el dia que l’anglès va baixar a segona divisió

L’any 1066, el duc Guillem de Normandia va creuar el canal, va guanyar la batalla de Hastings i es va coronar rei d’Anglaterra. Amb ell va arribar una nova elit de nobles, bisbes, abats, juristes que parlaven normand. A l’illa, aquesta llengua va evolucionar pel seu compte, es va barrejar amb altres varietats d’oïl que arribaven del continent, com ara l’angeví dels Plantegenèst, que fins i tot hi van dur l’occità. Tot plegat va donar lloc a l’anglonormand.

Durant uns tres segles, l’Anglaterra medieval va ser un país trilingüe amb una jerarquia molt clara: llatí per a l’Església i els documents solemnes, anglonormand per a la cort, la justícia i la cultura, i anglès antic per al carrer, el camp i la taverna. L’anglonormand no era una llengua de segona: s’hi va escriure literatura de primer nivell. El manuscrit més antic que conservem de la Cançó de Rotllan, el d’Oxford, és anglonormand. Marie de France hi va escriure els seus lais. Wace, nascut a l’illa de Jersey, hi va compondre el Roman de Rou, la història dels ducs de Normandia.

La cosa va començar a canviar al segle XIV. La guerra dels Cent Anys va convertir el francès, i per extensió tots els parlars d’oïl, en la llengua de l’enemic. A més, la pesta negra va capgirar la societat i l’anglès va anar recuperant terreny. El 1362, un estatut va establir que als tribunals s’havia de pledejar en anglès… però l’estatut estava redactat en law French, una varietat de l’anglonormand influïda pel francià de París que feia servir l’administració d’Anglaterra. Enric IV, coronat el 1399, va ser el primer rei des de la conquesta que tenia l’anglès com a llengua materna. Tot i això, el law French va sobreviure als tribunals fins al segle XVIII.

L’anglès actual té molt de normand

Una part molt important del vocabulari anglès actual que anomenem d’origen francès de fet hi va entrar a través dels normands.

L’exemple més famós és el de la granja i la taula. Els animals vius tenen nom anglès, perquè els criaven els pagesos anglosaxons: cow, pig, sheep. La carn, en canvi, té nom normand, perquè se la menjaven els senyors: beef (de bœuf), pork (de porc), mutton (de mouton).

Però el més divertit són els bessons. Com que l’anglès va manllevar paraules primer del normand i, més tard, del francès de París, sovint té la mateixa paraula repetida dues vegades, amb significats diferents. Recordeu els dos trets del normand que hem mencionat abans?

I encara hi ha relíquies vives. El lema del Molt Noble Orde de la Lligacama, Honi soit qui mal y pense, és pur oïl medieval. I quan el Parlament britànic aprova una llei, la sanció reial encara es pronuncia amb una fórmula en anglonormand: Le Roy le veult, “el rei ho vol”.

Les illes que no van canviar de duc

Aquí la història fa un gir. El 1204, el rei Joan sense Terra (fill d’Elionor i germà de Ricard Cor de Lleó, per cert) va perdre la Normandia continental a mans del rei de França. Però les illes del Canal (Jersey, Guernsey, Sark, Alderney) es van quedar amb la corona anglesa. Per això, encara avui, els illencs brinden pel rei amb una fórmula ben curiosa: «El rei, el nostre duc». El monarca britànic hi continua sent, simbòlicament, duc de Normandia.

Aquest aïllament va permetre que a les illes el normand tingués més bona salut que al continent. Cada illa va desenvolupar-ne la seva varietat.

Jersey i el jerseiès (jèrriais). És llengua oficial a l’illa. Durant segles, la llengua escrita oficial de Jersey va ser el francès estàndard, mentre que la població parlava jerseiès; el 1912 es va implantar l’escolarització obligatòria i l’anglès es va convertir en la llengua de l’escola, on es va prohibir als infants parlar jerseiès. El declivi ha estat fort: el cens del 2011 comptava uns 1.900 parlants nadius, i la UNESCO el classifica com a greument amenaçat. Té, però, una anècdota ben bonica: durant l’ocupació alemanya de la Segona Guerra Mundial, els illencs el feien servir per parlar entre ells, perquè ni els soldats alemanys ni els seus intèrprets francesos no l’entenien. Un idioma minoritzat convertit en codi secret. Si hi aneu, podeu provar amb un bouônjour per dir bon dia o un mèrcie bein des fais per donar les gràcies.

Guernsey i el guernesiès (guernésiais). La situació hi és encara més delicada. Segons la Comissió Lingüística de Guernsey, el 2023 probablement quedaven menys de cent parlants, la majoria ja grans. El 1926 l’anglès va esdevenir llengua oficial dels Estats de l’illa, però al camp la gent va continuar parlant guernesiès fins ben entrat el segle XX. I té un parent il·lustre: Victor Hugo, que va viure exiliat a Guernsey, va fer servir algunes paraules de l’illa a Els treballadors del mar, com pieuvre, “pop”, que acabaria entrant al francès general.

Sark i el sarquès (sercquiais). És la història més fràgil de totes. El sarquès descendeix del jerseiès que hi van portar, al segle XVI, unes quaranta famílies vingudes sobretot de Saint Ouën, a Jersey, per poblar l’illa, que llavors estava deshabitada. El 2022 hi quedaven només tres parlants nadius. Qui més s’hi ha bolcat és, curiosament, un lingüista txec: Martin Neudörfl, de la Universitat Carolina de Praga, dirigeix un projecte de codificació del normand de Sark, hi fa de professor a l’escola de l’illa i hi va des del 2016 per aprendre la llengua amb els últims parlants.

Alderney. Aquí hauríem de fer arqueologia lingüística, ja que els darrers parlants nadius de l’aurinyès, el normand d’Alderney, van morir al segle XX.

I al continent, què?

A la Normandia francesa, el normand viu sota el jou lingüístic del jacobinisme. Durant generacions, a l’escola i fins i tot a casa, s’ha repetit als parlants que el que parlaven no era una llengua, sinó un patois, un francès mal parlat. I quan una comunitat es creu que la seva manera de parlar és una deformació, deixa de transmetre-la als fills. El resultat és que avui el normand té uns 19.000 parlants nadius, concentrats sobretot a la península del Cotentin, i al Pays de Caux, i la UNESCO el considera seriosament en perill. Fa de mal dir quanta gent parla exactament normand, entre d’altres coses perquè molts parlants encara no anomenen «normand» la seva parla, sinó simplement «patois».

Moralitat

Tornem al principi. Al segle XII, qualsevol observador assenyat hauria apostat per l’anglonormand i hauria enterrat l’anglès, aquella llengua de pagesos sense literatura ni prestigi. Nou segles després, l’anglès és la llengua més poderosa del planeta i l’hereu de l’anglonormand es juga la supervivència en unes quantes illes i en uns quants pobles del Cotentin.

Les llengües no guanyen ni perden per mèrits propis. Guanyen o perden per la gent que les parla, per qui té el poder i per les decisions (o les omissions) preses amb intel·ligència a les institucions. Els pronòstics lingüístics, com els meteorològics, s’equivoquen sovint.