Tarasca, bèstia de la Camarga
La Tarasca d'Arles és una criatura mitològica i un símbol molt arrelat a la tradició d’Arles i de la Provença, amb llegenda pròpia, representacions populars i una gran festa reconeguda per la UNESCO.
La llegenda narra que la Tarasca era una bestiola monstruosa —mig drac, mig serp marina— que habitava a la vora del Roine entre Arles i Avinyó, sembrant el pànic menjant-se viatgers i enfonsant barques. Se la descrivia com una criatura enorme, amb cos de bou, cap de lleó, escames, sis potes curtes, cua d’escorpí i una mena de closca de tortuga.
Se la descrivia com una criatura enorme, amb cos de bou, cap de lleó, escames, sis potes curtes, cua d’escorpí i una mena de closca de tortuga.
Santa Marta i la primera tarasca
Santa Marta, germana de María Magdalena vinguda de Judea, va sotmetre la criatura amb la pregària i la fe. Després que santa Marta domés la bèstia que aterrava la comarca, va aprofitar el miracle per predicar el cristianisme entre la població, que fins aquella època es considerava pagana.
La conversió simbòlica és típicament recollida en les vides de sants sauròctons (venedors de bèsties), que dominen un monstre "antic" —sovint símbol de creences o pors prèvies— i amb aquest fet introdueixen la fe cristiana a una societat o regió determinada.
La festa de Tarascó
La festa de la Tarasca se celebra l’últim cap de setmana de juny a Tarascó (ciutat propera a Arles), amb cercaviles, espectacles i elements medievals, celebrant també Santa Marta i la cultura camarguesa. És una de les festes patrimonials més importants de la Provença i, des de 2005, és patrimoni oral i immaterial de la humanitat de la UNESCO dins el conjunt de “gegants i dracs de processó”. Durant la festa, la Tarasca fa cercavila acompanyada per altres figures, música i balls típics, i ocupa un lloc central en els rituals locals.
La figura de la Tarasca ha arribat a les festes i processons de tot l’Estat espanyol, especialment associada al Corpus Christi. Aquests l’importen d’Occitània. Segons algunes hipòtesis, el mite podria tenir arrels antigues (potser celtes o egípcies), i s’hauria cristianitzat adaptant-se a la devoció a santa Marta.