Els Barbacans, la Festa de l’Ós Aranesa, en profunditat
Símbol del desvetllar de la primavera, l’ós és un dels animals mitològics pirinencs per excelència. Les Festes de l’Ós ens obren a una perspectiva del món arrelada a temps pretèrits.
Les festes de l’ós van ser reconegudes com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO el novembre de 2022. La decisió de l’organització internacional expressa el reconeixement del patrimoni cultural del Pirineu, i genera la pressió necessària a desenvolupar mesures per mantenir el paper actiu de les institucions en la preservació i difusió d’aquesta festa.
Orígens ancestrals de la festa de l’Ós
Entre les diferents poblacions de muntanya dels Pirineus, sobretot a la Catalunya Nord s’estén una creença popular que posteriorment materialitza en la “Festa de l’Ós”. Segons explica el mite, al final de l’hivern l’ós es desperta i surt de la cova amb gana i va cap al poble en recerca de menjar i jovenetes. Aquest mite fa que avui dia, a alguns pobles pirinencs aquesta escena es teatralitzi en forma de cercavila. Aquest espectacle tradicional varia al llarg de la toponímia, cada vila disposa la seva pròpia mirada, representació i teatret, el que fa que el mite de l’ós a cada lloc sigui tant únic i especial.
Al final de l’hivern l’ós es desperta i surt de la cova amb gana i va cap al poble en recerca de menjar i jovenetes.
Un dels costums més populars són els veïns disfressats de caçadors, qui surten a capturar l’ós que ja ha entrat al poble per assetjar als vilatans. L’ós també és una persona disfressada amb pells i mascarats amb una barreja de sutge i oli, acabat el passa-carrers, els caçadors capturen finalment l’ós, afaitant-lo i deixant-lo amb un aspecte domesticat i manyac. Així es pot veure a les festes de l’Os Marin a les valades occitanes.
Així es pot veure a les festes de l’Ors Marin a les valades occitanes.
Veure: Grimaldi, Piercarlo. (Núm 3 Juny 1999) Los animales míticos que predicen el calendario agrario. En Ed. Universitat de Valencia. Arxius de sociologia. Pag 133/145, Dialnet) .
Les Festes de l’Ós són celebracions ancestrals que obren el carnestoltes i indiquen el final de l’hivern. Avui en dia aquestes celebracions continuen vigents a alguns municipis, els més populars són els que la UNESCO va reconèixer com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Estem parlant dels que perviuen a la part sud del Canigó als pobles d’Arles, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans, i també del ball de l’ossa d’Encamp (Andorra).
A l'aïllada Val d’Aran, encara es manté una tradicional Festa de l’Ós coneguda com a Barbacans de Canejan o Eth balh der os (El ball del Ós).
La festa de l’ós a Val d’Aran
Però les Festes de l’Ós reconegudes per la UNESCO no són les úniques que encara perviuen avui dia, és el cas dels Barbacans de Canejan, la Festa de l’Onso de La Mata o el Carnaval de Bielsa. Així és, a l'aïllada Val d’Aran, la festa es va recuperar l’any 2004, i s’hi busca cada cop més participació en la tradicional festa de l’ós coneguda com a Barbacans de Canejan o Eth balh der os (El ball de l’os).
Justament els Barbacans tenen lloc a una de les viles més remotes del Baish Aran, Canejan, situada a molt poca distància de la frontera francesa, un petit poble amb menys de 100 habitants que manté viu l’esperit de l’os cada equinocci hivernal.
Aquesta ancestral festa aranesa es va recuperar l’any 2004 fent un exercici de memòria històrica. Els Barbacans eres uns éssers que passejaven vestits amb pells i banyes d’animals, com cèrvols, vaques, óssos i d’altres. A la seva cintura portaven esquelles per fer més soroll al seu pas. El Ball de l’Ós de Canejan rememora una tradició on els pagesos vestien amb pells d’ovella i cabra en el moment en què calia tornar a pujar al bestiar a les muntanyes, i amb la figura intimidadora dels Barbacans, els veïns del poble procurarien espantar a l'ós, perquè aquest no es mengés al bestiar.
El dia de la festa del poble, els llums s’apaguen i es fa una cercavila amb l’ós al capdavant dels Barbacans, que el persegueixen amb torxes enceses i fan soroll amb les esquelles i les banyes per “acompanyar-lo” a marxar ben lluny del poble.
El carnaval de Barbacans tenia més personatges
A Canejan altres personatges de la tradició han acabat desapareixent, com l’embarassada que llença cendres del seu saquet, simbolitzant la renovació de vida. També hi havia el del “liròt” o drap, que espantava la gent del poble sacsejant un drap brut a la punta d’un bastó intentant tacar les cares de la gent del poble per assimilar-les més als pastors que ja van disfressats amb pells.
Els Canejanesos aprofiten també per cremar Eth Pipòt de magràs, és a dir, cremar el rei Carnestoltes, donant fi a la disbauxa dels primers dies de bon temps.
Associacions com els Paüms de Vilamòs s’han volcat a recollir el testimoni i recuperar la cultura de l’oblit. Vam poder parlar d’aquest i d’altres projectes amb en Jaume Massana Casteth.