Crítica “Fauna”, de Pau Faus: per pandèmia els animals es maten amb deferència

Després de dirigir Sí se puede i Alcaldessa, Pau Faus ens presenta Fauna, un curiós film de caràcter documental amb una temàtica que no et deixarà indiferent.

Títol: Fauna
Any estrena: 2023
Durada 74 min.
Direcció Pau Faus
Guió Sergi Cameron, Pau Faus, Júlia R. Aymar
Banda Sonora Original: Israel Marco, Quim Ramos
DOP: Carlota Serarols
Produeixen: Nanouk Films, TV3
Génere. Documental | Malaltia. Vida rural. COVID-19.
[Fitxa a Filmaffinity]

La peça ens plasma dues realitats paral·leles, properes, però que no es toquen. El contrast es remarca tot al llarg del film, adés que la ciència-ficció lluita per envair l’entorn pairal ramader.

Seguint la narrativa, d’una banda tenim un pastor (Valeriano) amb greus problemes als ossos, qui a poc a poc es veu empés a deixar la feina per raons de salut. El llargmetratge ens mostra la desafecció de les noves generacions que no volen pasturar, i que amb les seves aspiracions, deixen les granges al declivi i l’abandonament.

Les noves generacions que no volen pasturar, amb les seves aspiracions, deixen les granges al declivi i l’abandonament.

Ara bé, com si es tractés d'una altra realitat, al costat d’on pastura en Valeriano s’hi troba un laboratori científic on s’investiguen vacunes contra la Covid-19. Un món tan antic com la ramaderia té les hores contades, mentre la recerca científica va a l’alça. En un segon pla, la pastura fa un toc d’atenció a la societat, demana auxili a les noves generacions: aquest és un dels missatges que ens porta “Fauna”, que ensenya aquesta inevitable realitat també marcada per l’ascens de les noves tecnologies com a una de les conseqüències del desinterès pel camp.

Pau Faus ens fa una reflexió sobre la convivència entre el vell i el nou, amb un ritme relaxat, però amb la urgència expressada pel món de l'ahir i el món del demà en tensió: a la vegada se’ns transmet la pressa d’aconseguir una vacuna contra la covid, ja que ens trobem en el context pandèmic. A més a més, s’afegeixen d’altres factors controvertits com l'experimentació animal als laboratoris.

“Ens expliquen moltes coses sobre les vacunes, però no ens diuen res de l'experimentació animal que hi ha darrere”

Tal com va dir el director a la preestrena del documental a Madrid, “Ens expliquen moltes coses sobre les vacunes, però no ens diuen res de l'experimentació animal que hi ha darrere”, amb una realitat tan delicada i amagada com aquesta, en el nostre context actual, molta gent protestaria. Malgrat tot, hi ha una seqüència del documental on una de les integrants del laboratori fa una conferència respecte de l’estat de la investigació. En aquell moment aflora el tema de l’experimentació animal, i s’aclareix que ara com ara és necessari emprar animals per aquests estudis. Perquè la medicina pugui avançar l’ús d’animals és inevitable.

D’un escorxador al següent

Amb una imatge, si la fem recurrent, el director pot construir un missatge; és una de les meravelles del cinema, que els ulls del director ens atrapen en el seu camp de visió; així, cada detall és intencionat. Parlem de repeticions. Hi ha una imatge que es repeteix bastant, els científics porten als animals a l’interior de les instal·lacions després de fer la desinfecció, un lloc on trobaran la seva fi. Això no és només una analogia cap als animals, sinó també vers un frustrat sector ramader atrapat als seus últims dies.

Algunes de les últimes imatges del documental capturen un missatge desmoralitzador. Per un costat veiem com el pastor signa els papers amb una científica, un certificat veterinari de trasllat perquè els cabrits vagin al laboratori. Es tracta d’un signe de la rendició del Valeriano davant la seva incapacitat de continuar la seva feina, de fer un pols a la comunitat científica, i ara els hi dona la mà, per a caminar plegats cap un nou món: modernitat o mort.

Després d’això la càmera s’allunya, i podem apreciar que s’està gravant des de l’interior de l’edifici i que estàvem veient-los darrere un vidre, és com un símbol del món modern, on es veu tot a través d’un vidre, tot a distància i que sembla tan artificial. La pel·lícula ens deixa un retaule solarpunk de la realitat, amb so directe, ens trobem sota un pont, tenim davant una autopista que passa per sota. Però el que destaca més són les columnes del pont i el verd que encara creix al costat de la carretera, com si ens tractés de dir que, el món modern, també quedarà envaït per la natura en cicles constants.

David Poch Silva